Miradors Lisboetes
La capital portuguesa, com la italiana, Roma, s'estén, d'una manera gairebé mítica, sobre set turons, un fet que propicia trobar punts elevats, miradouros, des dels quals poder atalaiar els barris des de les altures.
Un dels més alts i, probablement el preferit pels lisboetes, és el que es troba al cim del turó de São Gens, bisbe en temps romans de qui es diu que va ser martiritzat en aquest lloc, des d'on, d'altra banda, l'any 1147, el primer monarca lusità, Afonso Henriques, va llançar l'ofensiva final que arrabassaria la ciutat a un Al Àndalus en declivi. Aquest mateix any es va erigir al cim una ermita dedicada al sant però que es coneixeria com a Nossa Senhora do Monte, destruïda pel sisme de 1755 va ser reconstruïda gairebé allà mateix pels voltants del 1796. Enfront de la capella es troba el mirador, protegit per l'ombra d'alguns arbres i delimitat per una barana, que ofereix la que és molt probablement la millor perspectiva del Castell de São Jorge amb el Tajo al fons i una bona perspectiva de la Baixa, de la qual s'aprecia particularment la plaça de Martin Moniz i les runes de l'antic convent del Carmo. Una taula de rajoles reprodueix les vistes indicant els principals punts d'interès.
No gaire lluny, de fet cal envoltar l'espai de l'antic Convent da Graça, s'arriba al Miradouro Sophia de Mello Breyner Andresen. Aquest és el nom oficial que el dedica a la poetessa portuguesa morta el 2004, encara que popularment se l'anomena pel nom del barri, així és el mirador de Graça. Ofereix unes vistes que no són radicalment diferents a les de Nossa Senhora do Monte, lleugerament més proper al castell i també del mirador esmentat. Un dels seus atractius radica a la terrassa del bar que escampa les taules sobre la plaça, molt a prop de les baranes.
Sobre un mapa la distància pot semblar curta, fins i tot ridículament curta, però les baixades, pujades, corbes i contra corbes fan que arribar al Miradouro do Castelo de São Jorge, al mirador del castell, sigui més dur del que sembla. Dins el recinte emmurallat una esplanada arbrada ofereix unes esplèndides vistes de la ciutat amb el barri de l'Alfama i la plaça Figueira als peus i la Baixa i el Tajo com a horitzó i també de diversos jardins propers. Diversos canons, ara merament decoratius, apunten en la mateixa direcció. Com a Nossa Senhora do Monte uns rajoles del mateix estil, gairebé Art Deco, indiquen els indrets destacables.
Més enllà de la catedral, en direcció a llevant i ascendint pel Largo São Martinho seguint les vies del tramvia, s'arriba als dos miradors més reconeguts de l'Alfama, tots dos molt propers entre si: el de Santa Luzia i el Miradouro das Portas do Sol. El primer està cobert per una pèrgola ornada amb buguenvíl·lies i enrajolat amb les típiques rajoles blaves portugueses en les quals es poden apreciar una vista de la Praça do Comércio en el seu estat anterior al terratrèmol i una escena de l'assalt cristià al castell de São Jorge. El segon ofereix un dels millors panorames de l'Alfama amb les esglésies de São Vicente de Fora, São Miguel, São Estêvão i el Panteó de fons i el laberint de carrerons al mig. Al costat d'un quiosc hi ha una estàtua de Sant Antoni, el patró de la ciutat portant els símbols d'aquesta: una caravel·la amb dos corbs.
A la pròpia Baixa hi ha dos llocs més amb vistes privilegiades. Un d'ells està al terrat del conegut elevador de Santa Justa que comunica els barris de la Baixa i el Chiado. A la part superior de l'estructura fèrria per la qual circulen amunt i avall dos ascensors hi ha una aèria terrassa de baranes metàl·liques amb vertiginoses panoràmiques dels carrers adjacents - el Rossio, la rua de Santa Justa i la rua Áurea-, de la terrassa que envolta el convent del Carmo i del barri de l'Alfama i el Castell. L'altre es troba a l'extrem d'una de les vies que travessen de nord a sud el barri pombalí, al costat de la Praça do Comércio, és el Mirador del Arco de la rua Augusta, que tot i l'atrafegada història d'aquest, reconstruït en dues ocasions després del sisme, no seria conclòs fins al segle XIX. De totes maneres l'accés a la terrassa de l'arc no seria obert al públic fins al 2013. Per un ascensor s'accedeix al segon pis i a la Sala do Relógio on una exposició explica la història del monument i del rellotge mecànic, muntat el 1941 per la Fábrica Nacional de Relógios Monumentais A Boa Constructora. Unes escales duen cap a l'exterior al costat de les estàtues de l'escultor francès Célestin Anatole Calmels que representen al Valor, la Glòria i el Geni personificats. Des de la terrassa les vistes més destacades són la pròpia plaça oberta cap al Tajo i la rua Augusta ascendint per la Baixa cap al Rossio. Cap a l'est es té una de les millors vistes sobre la catedral i, per descomptat, l'Alfama i el Castell de São Jorge.
El Bairro Alto i Santa Caterina, a cada costat del Chiado, nord i sud, hi ha sengles miradors destacats. El de São Pedro de Alcantara, es troba en els jardins homònims, rere l'estació ferroviària del Rossio. Es pot accedir-hi des de la plaça de Restauradores prenent el Elevador da Glória per arribar al panorama que s'ofereix cap al Castell, Graça i Monte. El Miradouro de Santa Catarina és davant del Museu de la Farmàcia i es accessible mitjançant el Elevador da Bica, a les proximitats. Està orientat en paral·lel al riu i des d'ell s'aprecien les instal·lacions del port, el Crist Rei que des de l'altra riba pretén emular el Corcovado de Rio de Janeiro, el pont del 25 d'Abril, el barri de Lapa. Aquí hi ha un parell de terrasses a diferents nivells i un quiosc on prendre alguna cosa. Al centre hi ha una estàtua obra de l'escultor Júlio Vaz Júnior que representa Adamastor, el gegant marí que, en el cant V de l'epopeia de Camões Os Lusíadas, s'enfronta a Vasco de Gama tractant d'impedir-li el pas cap a l'Oceà Índic pel Cap de Bona Esperança, que en aquells temps es coneixia encara com el Cap de les Tempestes. A boca e os olhos negros retorcendo e dando um espantoso e grande brado me respondeu: Eu sou aquelle oculto e grande Cabo. (La boca i els ulls negres retorçant i donant un espantós i gran crit em va respondre: Jo sóc aquell ocult i gran Cap).
Hi ha, més, és clar que hi ha més. Més allunyats del centre o no, sobre innombrables terrasses privades o altres, més senzills, com el de la terrassa de l'elevador que des de la rua Madalena porta cap al Castell, o el de la del tercer pis de l'estació del Rossio, mirant a través de la plaça cap al castell.
© J.L.Nicolas
Llegir més en edició impresa o Ebook
