Morituri te Salutant
Els espectacles que van abarrotar de públic els amfiteatres romans van ser, fonamentalment, de dos tipus: aquells en què van participar parelles o grups de lluitadors, que van ser coneguts com a munera i aquells en què els protagonistes van ser bèsties salvatges enfrontant-se als seus caçadors o lluitant entre elles, aquestes van ser les venationes.
Aquestes darreres van tenir el seu origen en les celebracions que va organitzar el general Marc Fulvi Nobilor en tornar de la seva campanya a Etiòpia al segle II a.C. Nobilor va portar lleons i panteres al circ, uns animals desconeguts en un espectacle inusual per al gran públic romà. L’èxit va determinar la seva continuïtat, s'importaven animals salvatges dels límits de l'Imperi, cocodrils d'Egipte, óssos i senglars de Centreeuropa i les Gàl·lies, lleons i lleopards d'Àsia i rinoceronts, hipopòtams i elefants d'Àfrica. L'any 46 a.C., Juli Cèsar no va dubtar a oferir uns jocs que van durar cinc dies i en què es van treure a l’arena quatre-cents lleons i quaranta elefants. Quan Titus va inaugurar el Colosseu va portar fins a l'exageració la convocatòria d'uns jocs, van durar cent dies i van arribar a participar-hi nou mil animals, una exageració que va superar Trajà quan, l'any 107, va organitzar uns jocs que es van prolongar durant cent vint-i-tres dies per celebrar les victòries al Danubi; van participar deu mil gladiadors i van ser sacrificades onze mil bèsties. De vegades es portaven condemnats a mort a l'amfiteatre per enfrontar-los, desarmats, a les bèsties. Una pràctica que, en temps de les persecucions als cristians, els va portar a ser martiritzats a l’arena. L'última venatio de la qual es té notícia es va celebrar l'any 523 durant el regnat de Teodoric.
D’altra banda, l'origen dels duels entre gladiadors es remunta als jocs fúnebres que s'organitzaven en honor a algun personatge mort. Al cant XXIII de la Ilíada es descriuen els que va organitzar Aquil·les per la mort de Pàtrocle, en què es van fer carreres de carros i competicions de boxa i lluita. Aquest antic costum grec conduiria a la celebració periòdica de jocs panhel·lènics a Olímpia, Delfos, Nemea i Istmia, els quals, traslladats en menor mesura a les colònies de la Magna Grècia, al sud de la península Itàlica, van ser adoptats per les tribus d'oscos i samnites. Els romans van haver de conèixer aquests rituals a la Campània i, ja l'any 264 a.C., els fills de Dècim Juni Brutus Pera, van celebrar uns jocs al fòrum Boari de Roma per honrar el seu pare. El 216 a.C., vint-i-dues parelles de lluitadors es van enfrontar a les exèquies d'un Marc Emili Lèpid i, ja el 183 a.C. seixanta parelles de gladiadors van lluitar al funeral d'un Publi Licini.
Els jocs en què participaven lluitadors eren anomenats munera, que significa regal, alguna cosa oferta per algú, i és que sovint eren magistrats o acomodats ciutadans romans els que oferien els espectacles, generalment amb fins propagandístics o per guanyar-se el favor de la població, particularment abans d’unes eleccions, encara que també solien ser oferts pels mateixos emperadors per celebrar una victòria en una campanya militar.
La paraula gladiador designa específicament un tipus de combatent, aquell que estava armat amb una espasa curta anomenada gladius. Xarxes, tridents, cascos, escuts i altres proteccions completaven una notable varietat d'equipament per al combat. La combinació més comuna enfrontava a retiarius, armats amb la xarxa, trident i punyal, contra els secutor, provocator o mirmillons, equipats amb espasa, escut i casc. L'hoplomachus manejava una llança de longitud mitjana i l'arbelas o scissor una empunyadura acabada en una fulla en forma de mitja lluna ideada contra la xarxa del retiarius. El murmillo o mirmillon es protegia amb un casc amb una cresta i una gran visera i es defensava amb un escut rectangular i una gladius. Els tracis portaven un petit escut i una espasa curta corbada anomenada sica, el més famós entre aquests va ser Espàrtac, qui va mantenir una rebel·lió al llarg de tres anys a Càpua.
Els lluitadors arribaven de tots els racons de l'imperi, solien ser reclutats abans de fer vint anys entre presoners de guerra, esclaus o condemnats, fins i tot hi va haver casos d'homes lliures que participaven en els duels a la recerca de la fama i la glòria. Un empresari, el negotiator familiae gladiatoriae, encara que comunament se'n deia lanista o, més prosaicament, carnisser, s'encarregava de contractar i formar els lluitadors. El lanista els entrenava a les ludus gladiatorium, les escoles de lluita. Hi havia tarifes segons la qualitat o la categoria dels homes que es portaven a l’arena i l'inici dels combats estava revestit d'una estudiada litúrgia que començava amb la pompa, la desfilada que feien els participants a l'hora d'entrar a l'amfiteatre d’una manera similar a la que continuen fent els toreros i les seves quadrilles en iniciar cada cursa de braus. Els combats estaven detalladament reglamentats. Tal com a la boxa d'avui dia, un o dos àrbitres seguien de prop l'enfrontament. Òbviament, la mort d'un gladiador suposava la victòria del seu contrincant, però no era el més comú, normalment quan un dels dos lluitadors, ferit o extenuat, es rendia, aixecava un palmell enlaire sol·licitant clemència. Els àrbitres miraven la grada per consultar el parer del públic.
Tot i la violència de les confrontacions, poc més d'un deu per cent dels gladiadors perdia la vida a la sorra, eren costosos en temps d'entrenament i de formació i, per això, no lluitaven més de dues vegades l'any a l’arena, tot i això, pocs van superar la vintena de victòries i van ser lluitadors cèlebres, ben coneguts pel públic del seu temps, com Màximus, del ludus de Càpua, que va obtenir la victòria en trenta-sis combats, Flamma, que va perdre la vida després d’haver vençut en trenta-quatre ocasions o Generosus, amb vint-i-set. Alguns van tenir família, esposa i fills i duien una vida relativament normal. S'han conservat nombroses làpides amb inscripcions que fan referència a la seva condició. De vegades, a més dels seus noms, figura l’edat, les victòries i altres detalls, com en les que es mostren al Museu Arqueològic de Nimes. Així sabem que ni els mirmilions Columbus Serenianus, Calistus, ni els tracis Quintus Vettius Gracilis, Orpheus ni el retiarii Lucius Pompeius van passar dels vint-i-cinc anys. A tres d'ells les seves esposes, Sperata, Optata i Júlia Fusca, els van pagar l'estela funerària. O el cas d'Urbicus, un jove gladiador que va lluitar a l'amfiteatre de Mediolanum quan la ciutat era capital de l'Imperi Romà d'Occident. Va haver de ser hàbil i estimat, sobretot estimat, perquè van ser la seva dona i els seus admiradors els qui van costejar una d'aquestes escasses esteles funeràries dedicades a un gladiador. La seva va ser descoberta a l'església de Sant Antoni, entre Via Sforza i Corso di Porta Romana, a Milà. Urbicus va combatre habitualment com a secutor, aparellat a un retiarii. Se sap que procedia de Florència, que va participar en tretze combats i que va obtenir la victòria en els dotze primers. L'últim el va perdre als vint-i-dos anys, deixant una esposa anomenada Lauricia amb qui va compartir els darrers set anys de vida, una filla gran de nom Fortune i una altra de tan sols cinc mesos, Olímpia.
© J.L.Nicolas
