Murals de l'Ulster
Belfast va sobreviure als Disturbis, en majúscula, així es coneix el període de violència sectària entre catòlics i protestants que es va viure entre els anys seixanta i les conseqüències de l'acord de Divendres Sant de 1998, tot i que encara queden seqüeles i cicatrius. Cicatrius com els 17 trams de mur que encara separen alguns dels barris de la ciutat i que tanquen puntualment les portes a les sis de la tarda.
Però algunes cicatrius tenen un cert encant. Han quedat els centenars de pintures murals de contingut polític que omplen els laterals de les fileres de cases unifamiliars dels barris obrers. D'un signe i d'un altre. El costum, encara que escàs, era lleialista, i data de la dècada dels anys vint del segle passat. Als protestants unionistes els agradava recordar la batalla del riu Boyne de 1690. Òbviament perquè el rei Guillem III va sortir triomfant sobre el pretendent catòlic Jaume II amb el consegüent control d'Irlanda per Anglaterra. Va succeir un 12 de juliol, data en la qual desfilen amb les seves bandes, bombins i resta de parafernàlia orangista, i, sempre que és possible, és a dir, sempre, travessant alguna zona catòlica, amb preferència Garvaghy Road, a Portadown, on paral·lelament al costum protestant de desfilar s'afegeix la tradició catòlica d'apedregar als que desfilen. Tradicions. King Billy, com l'anomenen afectuosament, llueix sovint la seva figura eqüestre en els murs protestants nord-irlandesos. És un tema recurrent que ha arribat a figurar empunyant una pistola apuntant a una làpida.
Curiosament, no va ser l'inici dels disturbis en els anys seixanta el fet que alimentés l'elaboració de pintures murals. De fet els nacionalistes catòlics no tenien ni la tradició ni el costum. Va ser la vaga de fam iniciada a finals dels anys setanta la que va marcar la proliferació de les pintades. Un grup de convictes republicans es va rebel·lar contra la retirada, per part del Govern Britànic, de la categoria especial per als presos polítics, negant-se a vestir l'uniforme carcerari que els equiparava a delinqüents comuns. El 1981 deu presos, entre els quals figurava Bobby Sands, que havia estat elegit parlamentari durant la vaga, van morir a la presó de Maze. Els murals de suport als vaguistes es van multiplicar aquella primavera i estiu i van aparèixer els que donaven suport a l'Exèrcit Republicà Irlandès (IRA). Aquests mostraven milicians enfundats en els seus uniformes, emmascarats amb passamuntanyes i exhibint armes automàtiques. La resposta lleialista va consistir en la creació de murals semblants, potser tan semblants que només es diferenciaven per les sigles i la simbologia que les acompanyaven, no en els passamuntanyes. Union Jacks, banderes amb la creu de Sant Jordi, la mà vermella de l'Ulster i l'estrella de sis puntes en representació dels sis comtats van florir en els barris obrers de Belfast, com al petit Londres, entre Shankill Parade i Hopewell Crescent.
En ambdós bàndols es mitificava la causa i a les organitzacions paramilitars: Provisional Irish Republican Army i altres variants republicanes i les unionistes Ulster Freedom Fighters, Ulster Volunteer Force, Loyalist Volunteer Force. També es glossava als militants caiguts per la causa, fos una o altra. Al principi les pintades no eren massa longeves, ja que eren sovint reutilitzades pels seus autors en funció de la difusió de nous missatges o a causa de la visibilitat del mur en qüestió. També perquè els adversaris o les forces de seguretat tacaven amb bosses de pintura els murals. Això provava que eren efectius i que el missatge era molest. Un al·licient més per refer-los.
A Derry, un dels primers murals republicans, encara que no excessivament pictòric en absolut, es limitava a assenyalar el territori: You are now entering Free Derry, a Lecky Road, marcant l'entrada del barri catòlic de Bogside, als peus de la ciutat emmurallada. Poc després seria contestat a Belfast amb un sobri You are now entering Loyalist Sandy Row, una barriada unionista. Al Bogside de Derry s'han conservat alguns dels murals més representatius del període, també és cert que són alguns dels més elaborats i pertanyen al grup que s'ha denominat amb el temps The Bogside Artists. Des del castell, sobre l'adarb de la muralla, ja s'aprecia el dedicat a l'activista Bernadette Devlin dirigint-se als manifestants amb un altaveu dels fets que es van anomenar la Batalla del Bogside. Devlin va ser condemnada a sis mesos de presó. A pocs passos hi ha el mural dedicat a un llançador de còctels Molotov durant els disturbis de 1969 en què la policia de l'Ulster va intentar desmantellar les barricades aixecades en els accessos al barri. I el dedicat a Annette McGavigan, morta per una bala que va sortir de posicions de l'exèrcit britànic el 6 de setembre de 1971, quan tenia catorze anys. Aquest es va titular Mort de la Innocència. No poden faltar els dedicats al 30 de gener de 1972, al Bloody Sunday, Diumenge Sagnant, en què van morir tretze persones per trets de l'exèrcit durant una marxa a favor dels drets civils, sis al voltant de la barricada de Rossville Street.
El 31 d'agost de 1994 l’IRA va declarar un cessament complet de les accions armades, i el Divendres Sant de 1998 es van signar els acords de pau, encara que lamentablement encara van haver de morir més civils. El desmantellament definitiu dels arsenals no es produiria fins a juliol de 2005. La temàtica de les pintures murals va integrar discursos de transició que feien referències al procés de pau i a l'esforç per la pacificació i la tolerància. Més recentment la no violència i la participació s'està convertint en un motiu cada vegada més popular, com en el del Lower Shankill a Belfast que diu: Nothing about us without us is for us (Res sobre nosaltres sense nosaltres és per a nosaltres), elaborat amb centenars de fotografies que intenten generar imatges positives com a part del programa de redisseny de les comunitats de l'Arts Council of Northern Ireland.
Els anys dels disturbis han deixat darrere al voltant de dues mil pintures murals que s'han acabat convertint, per als que visiten Irlanda del Nord, en un atractiu a través del qual és possible llegir la seva història recent. Molt recent.
© J.L.Nicolas
