Namasté Katmandú
Un cop , la vall de Katmandú va ser un llac de considerables dimensions. En el centre creixia un lotus que, en florir, atreia amb la seva bellesa fins i tot l'atenció dels déus. Per acostar-se a contemplar-lo van buidar el llac fent un profund tall a les muntanyes que contenien l'aigua.
Segons una versió va ser el déu Manjusri, qui amb la seva espasa Chandrarasha va crear el congost que va buidar el llac. Un altra versió explica que va ser el propi Krishna qui va emprar el Sudarshana Chakra amb les seves 108 esmolades dents per obrir pas a les aigües. Actualment existeixen altres versions, més objectives i científiques potser, però sens dubte amb menys encant.
La ciutat va ser fundada abans de l'arribada del any mil pel rei Gunakava Deva, de la dinastia Licchavi, allà on conflueixen les aigües del Bagmati i les del Bishnumati. De la unió dels poblats existents va emergir Kantipur, Yambú per als tibetans. Una altra llegenda relata com Kirtipur es va convertir en Katmandú, quan un déu conegut com Arbre del Paradís va arribar dels cels disfressat de simple mortal per assistir de incògnit a la processó del gran carro de Machhendranath. Però va ser reconegut i retingut fins que es va comprometre a construir un refugi per als monjos que es trobaven de pas. El déu va complir la seva paraula i va construir amb la fusta d'un sol arbre l'alberg al que van anomenar Kashtamandap, la casa de fusta.
La dinastia Malla va succeir a la Licchavi i nous temples i palaus van ser erigits, particularment a la plaça Durbar i els seus voltants. El 1760, el pare Giuseppe, un missioner caputxí que tornava de la Xina cap a occident, va ser testimoni de fins a quin nivell estava desenvolupada la ciutat, Catmandu, que ja reunia gairebé vint mil llars.
© J.L.Nicolas
