Nizioleti de Venècia
Ser carter a Venècia, si més no un carter novell, no ha de ser tasca fàcil. Els carrers, al marge de repetir amb una certa assiduïtat els noms, no tenen una numeració correlativa. Aquesta correspon, si fa o no fa, a l'ordre de construcció dels edificis i es comparteix, amb el mateix esquema, a cada sestiere – barri - de la ciutat. No és sorprenent després d'haver vist el nombre 500, girar una cantonada i trobar el 2000. O que just davant d'aquest 500 es trobi un 700 a la façana oposada en un carrer que no té més de quinze portals. Per exemple, el 1918 existeix al carrer del Pignater, a la Fondamenta de la Tana, a la corte Bollani o al Campo San Fantin, en sestieri diferents.
Al marge de la tipologia de les vies urbanes els seus noms estan relacionats a les activitats que s'hi van desenvolupar: forner, pistor..., als nobles o famílies que les van habitar o a les esglésies o parròquies properes i a les poblacions foranies que les van ocupar: Albanesi, Armeni, Schiavoni, Tedeschi. És possible comptar 31 carrers dits del Forno, 16 del Preti i altres tants del Magazen, 15 carrers del Mezzo, 13 cortes Nova, 7 ponts Storto i més campi, campiellos i carrers de la Madonna, del Crist o del Frari, del Remer, de Tagiapera...
Per ajudar, d'alguna manera, a orientar el neòfit en el laberint, cada carrer, campo o pont, té indicat el nom. La peculiaritat a Venècia és que aquests estan pintats a mà sobre un fons blanc emmarcat en un traç negre. Són els nizioleti, o petit llençol en dialecte venecià, que decoren arreu cada cantonada del paisatge urbà. La majoria indiquen només el nom del lloc, però també hi ha els que mostren l'inici o final del terme d'un sestiere, d'una parròquia, o els que assenyalen una direcció.
La toponomàstica veneciana és certament una mica complexa i prové del propi desenvolupament de la ciutat al llarg dels temps, de la construcció de ponts i embarcadors, a l'evolució de carrers i places mentre es construïen noves edificacions. Passat l'any 1050 la ciutat es va dividir en districtes que corresponien als noms de cada parròquia, noms que es conserven encara i que van sobreviure a l’edicte napoleònic de 1806.
De l'edat mitjana provenen la majoria de denominacions d'elements urbanístics: calle, provinent del llatí callis - carrer-, en lloc de la paraula italiana strada, són generalment llargues i estretes; fondamenta són les voreres que discorren paral·leles als canals, campo o campiello per plaça o placeta. Amb l'excepció de Piazza, utilitzada exclusivament per la de Sant Marc, o Piazzetta, només per les que estan al costat de la Basílica homònima; Piazzale, utilitzat en exclusiva per al de Roma, únic punt de la ciutat accessible en vehicle de quatre rodes. Pel que fa a les carrers la varietat d'especificacions és considerable. Hi ha dos Vias, que es podrien entendre com avingudes, de vianants és clar, Via Garibaldi, al conegut sestiere de Castello i la comercial Via XXII de Marzo a San Marco. Hi ha una Strada, denominació atípica a Venècia, més estreta que les vies i més ampla que els carrers, la Strada Nova que uneix Santi Apostoli amb Santa Fosca, oberta al segle XIX. La Lista di Spagna, tram de carrer proper al palau d'un ambaixador en què estava vigent la immunitat diplomàtica, prop de l'estació de tren i on va despatxar en el seu moment l'ambaixada dels Reis Catòlics. Ruga i rughetta provenen del mot francès rue i indicaven els carrers flanquejats de negocis. Daten de quan la ciutat estava encara escassament habitada i eren rars carrers tal com els concebem avui dia. Salizada distingia antigament un carrer que estava empedrat dels que no, que era el més habitual. Riu Terá o Piscina identifiquen antics canals que van ser coberts i que actualment són carrers o places. Un Ramo és una derivació d'un carrer que generalment condueix a un canal. Riva correspon genèricament a un lloc habilitat per poder embarcar i desembarcar, però es dóna aquest nom a les que són més amples com la Riva de Carbon, la Riva del Vin o la Riva del Ferro, prop de Rialto, o a les de Schiavoni i Sette Martiri al Bacino di San Marco. Encara queden les corte, patis interns d'un grup d'habitatges amb una sola via d'accés, nucli de la vida veïnal i els sottoportego, túnels o passatges coberts que condueixen a una corte o a un altre carrer.
Venècia és un món en el qual no només és possible perdre’s entre el seu embolic de carrers i carrerons, campi i salizadas, fondamentas i ponts, sinó que també és possible perdre’s en l’ensomni que proporcionen els seus noms i les històries i llegendes que hi son vinclades. Entre altres històries certes, la del Ponte dei Pugni a Dorsoduro, no massa lluny del campo de Santa Marghereta i prop de Sant Barnabá. El seu nom es deu als encontres que se celebraven entre els Nicolotti, habitants de l'entorn de la parròquia de Sant Nicolò dei Mendicoli i els Castellani, del sestiere de Castello, seu de l'antiga catedral de San Pietro. La seva rivalitat es resolia cada any entre setembre i Nadal sobre el pont, en aquella època sense baranes. Els contendents es situaven a banda i banda dels accessos sobre un tros de pedra d'Istria que representa una planta de peu, punt de partida de l'enfrontament a garrotades i cops de puny en un intent d'arrabassar al bàndol contrari la plataforma central. Molts d'ells acabaven a les aigües del canal, el nombrós públic es lliurava a apostar per un bàndol o un altre... fins al 1705, any en què van ser prohibits a causa de les morts produïdes durant una topada particularment dura en què a més dels punys també es van usar ganivets. Pintors com els paisatgistes del Settecento Antonio Stom i Joseph Heintz el Jove van deixar constància de l'esdeveniment en els seus olis.
O la de la Fondamenta delle Carampane i el ponte delle Tette. Al barri de San Polo es situava el domicili de la família Trapani, d'on prové el nom de Carampane - ca 'Rampani-. Allà es va establir posteriorment una comunitat de cortesanes que per publicitar el seu negoci exhibien els seus bens a les finestres al final de la fondamenta, al costat del pont que avui es coneix justament com ponte delle Tette.
Per descomptat tampoc falten noms basats en històries generades per la imatgeria popular, llegendes i mites... però, com generalment es diu... aquesta és una altra història.
© J.L.Nicolas
