Or Negre
Cada vegada que la miro construeixo silenciosament la mateixa frase entre els meus pensaments: Déu meu!, Que bona que està! Abans l’he estat observant pausadament, sense voler perdre detall, amb la certesa hedonista del plaer imminent, amb la mateixa parsimònia amb què ella es torna plena, sabedora de la subtil i alhora profunda coloració que reflecteix a la penombra, una fosca ombra de robí. La cerimònia amb què la inclino delicadament amb la mà esquerra mentre l’acarono suaument amb la dreta. La pacient espera abans d’aproximar-la lentament als meus llavis. L’agradable sabor amarg de vellut negre que transpira. I tot ha començat amb un crit esmorteït enmig de la multitud.
- Hi sweetheart! May I have a pint of Guinness, please?
A la barra del Temple Bar, aquell de façana clàssica de color vermell intens que apareix a tots els pòsters i guies de Dublín, allà on s’emmiralla un barri de moda prop del riu Liffey, no hi cap una ànima. No s'admeten murmuris. La música en viu està en el clímax i la concurrència no es parla, es crida entre si. Els tiradors de cervesa no s'aturen. La gent ve i va. Encara hi ha qui intenta entrar i trobar un bon lloc o prop d'on neixen els acords d'una guitarra que interpreta alguna versió de The Pogues, o prop de l'origen del subministrament dels sucs d'ordi, l'or negre: la barra.
Uns deu milions de pintes es serveixen cada dia a cent cinquanta països. Des que Arthur Guinness llogués el solar de Saint James's Gate el 31 desembre de 1759 per un període de nou mil (sí, 9.000) anys per 45 lliures anuals, l'empresa s'ha anat expandint al llarg del temps. Inicialment es produïa una ale espessa de tipus stout que ja el 1778 es convertiria en la porter que, més o menys, es fabrica en l'actualitat. Després de conquerir Irlanda, Sir Arthur va conquerir Londres i des d'allà el món sencer.
Saint James's Gate s'ha transformat des d'octubre de 1997 en un reeixit centre de visitants on es mostra el procés d'elaboració de la famosa beguda, des de la fermentació del gra a la fase final d'emmagatzematge en bótes, fins que els barrils d'alumini les van substituir. En el vast edifici, en el qual es vol reflectir la forma d'un got, que per cert albergaria la gens menyspreable quantitat de catorze milions de pintes, s'explica la història de l'empresa, com es fabrica i processa el preuat líquid. No manca una assortida botiga de parafernàlia i records diversos, restaurant, un parell de bars, un d'ells apte per practicar amb la precisió deguda, a força d'avantbraç, el tir d'una pinta marcant els temps adequats a les pauses i a les quantitats.
També s'exhibeix una assortida exposició d'envasos, tant de vidre com de llauna, pretèrits i presents, que s'han emprat per preservar la cervesa, així com la publicitat desenvolupada per la marca en diferents èpoques de la seva història, des de l’assortiment i colorista disseny d'animals de John Gilroy dels anys trenta en què cangurs, lleons marins o estruços repetien fins a l’avorriment: My Goodness, my Guinness!, al famós i gairebé perenne Tucà que encara decora multitud de parets de pubs clàssics, transportant amb habilitat un parell de pintes sobre el seu llarg bec.
També s'explica la transformació amb el pas del temps dels logotips. El de l'arpa correspon ni més ni menys que al famós instrument conegut com a O'Neill o Brian Boru, l'original, del segle XIV, es conserva a la Sala Llarga de la Biblioteca del Trinity College de Dublín i que, com a emblema de la nació, també decora l'anvers de les monedes d’un euro.
La visita es completa a l'última planta, un autèntic mirador de 360 graus sobre la ciutat, amb una barra circular al centre, on, com a colofó, es serveixen pintes. Des del Gravity Bar, a 46 metres sobre el terra, es té una espectacular vista de la capital irlandesa: l'Església de Saint Augustine and John, Saint Patrick, Christchurch, el Trinity, i al fons, les Wicklow Mountains, d'on asseveren que procedeix l'aigua destinada a fabricar la cervesa.
Inútil, per no dir insultant, demanar una altra marca. La Pinta, amb majúscula, se serveix freda, no gelada, a 6 graus centígrads. A causa de l'escuma que produeix el nitrogen a alta pressió s'ha de deixar reposar uns instants, segons la mateixa empresa, “it takes 119,5 seconds to pour the perfect pint” (“es necessiten 119,5 segons per servir la pinta perfecta”) redundant amb el “good things come to those who wait” (“les coses bones arriben als que saben esperar”).
I esperant, la banda local inicia els acords d'un gran clàssic de la música tradicional irlandesa: Three young ladies drinking whiskey before breakfast. Amb la suggestió i entre el tumult, adverteixo que estic sec. Em giro cap a la barra i, com cada vegada que la miro construeixo silenciosament la mateixa frase entre els meus pensaments: Déu meu!, Que bona que està! Abans l’he estat observant pausadament, sense voler perdre detall, amb la certesa hedonista del plaer imminent, amb la mateixa parsimònia amb què ella es torna plena. És dolça, es diu Elaine i amablement em mira als ulls mentre em serveix la segona pinta.
© J.L.Nicolas
