Porto, la Ciutat del Nord
A la vora del Duero, abans de desembocar a l'Atlàntic, diuen que va arribar un dels argonautes de Jàson per fundar una ciutat en la qual grecs o romans introduirien el cultiu de la vinya. Tot just dominada pels àrabs aviat es va establir un comtat anomenat Portucale que es va acabar coneixent simplement com el port, Porto.
Així com la llegenda atribueix a Ulisses la fundació de Lisboa, per Porto va triar a Càlais, un entre la cinquantena dels argonautes de Jàson que van partir cap a la Còlquida a la recerca del velló d'or. Fill de Bòreas i Oritía, diuen que Càlais va morir, al costat del seu bessó Zetes, en el viatge de tornada, víctima de les Harpies. Una altra versió assegura que va ser Hèrcules qui el va ultimar, en venjança per ser abandonat a Misia. I encara una altra versió el situa més enllà de l'Estret, desembarcant a la boca del Duero. També s'especula que el nom, Cale, té el seu origen en les tribus celtes que habitaven el lloc o que prové de la veu grega καλός, bell, per formar el topònim que van emprar els romans: Portucale. Portucale va tenir dos nuclis, un a cada riba del riu: Portucale Castrum Antiquum que avui és Vilanova de Gaia i Portucale Castrum Novum en el marge dret del riu, avui la pròpia Porto.
La invasió musulmana de la península va posar la ciutat sota el domini dels Omeies que la van retenir al llarg d'un segle i mig. L'any 868 el Regne de Lleó va ocupar la zona de la mà de Vímara Peres establint el Comtat Portucalense entre els rius Miño i Duero. El 1095 Alfons VI de Lleó va oferir el territori en feu a la seva filla Teresa, esposa d'Enric de Borgonya. El fill de tots dos, Afonso Henriques, es convertiria en el primer monarca portuguès.
El passat, i el present de Porto, s’atalaia en forma de panoràmica des de la Torre dels Clergues, una joia del barroc a la ciutat, obra del toscà Niccolò Masoni conclosa el 1763 en el llavors anomenat Turó dels Penjats que també era conegut com el Camp de les Malves. Arribar fins al campanar és un repte per als pulmons en forma de dos-cents quaranta graons que pugen a setanta-cinc metres del terra. La doctora Katia Andrade la descriu en el Poemário do Porto com “Altiva e digna, / É o exlibris / Da cidade do Porto”. (“Altiva i digna, / és l’ex-libris / De la ciutat de Porto”). L'església és la que va fundar la germandat dels Clergues Pobres, una fusió de tres germandats que es va produir el 1707 i que es va encarregar també de l'edifici de l'hospital que separa el temple de la torre.
L'arquitectura contemporània també ha trobat els seus espais a Porto, de fet dos arquitectes de renom són originaris de la ciutat: Álvaro Siza Vieira i Eduardo Souto de Moura. Al costat de la rotonda de Boavista l'arquitecte holandès Rem Koolhaas va construir amb el canvi de mil·lenni una gran estructura poligonal que s'ha convertit en seu de l'Orquestra Nacional, és la Casa da Musica dotada de modernes sales de concerts amb una acústica excepcional. Siza Vieira es va encarregar del disseny del Museu d'Art Contemporani obert el 1999 al recinte dels jardins de Serralves, un gran parc de divuit hectàrees.
Porto s'acaba, o comença, a l'Atlàntic, allà on desemboca el Duero. Allà on té les seves platges, a Matosinhos, a Foz que antany van estar vigilades per les fortaleses de São Francisco Xavier, més conegut com el Castelo do Queijo, per la forma de la formació rocosa sobre la qual va ser construït, o el Castelo do Foz o Forte de São João Batista. Al costat d'aquest últim van il·luminar la boca del riu un parell de fars, el de Felgueiras i el Farol de São Miguel-o-Anjo, actualment substituïts per nous senyals a la Barra del Duero.
© J.L.Nicolas
Llegir més en edició impresa o Ebook
