Procida, Itàlia
És la més petita de les illes del golf de Nàpols, no arriba als quatre quilòmetres quadrats, i és a mig camí entre la ciutat i l'illa d'Ischia. La tercera és la cèlebre Capri, més al sud. Segons Plini i Estrabó, Procida va ser separada de terra ferma a causa d'un gran terratrèmol que va tenir lloc durant l'erupció del Mont Epomeu, a Ischia.
El primer que el viatger coneix de Procida és la seva Marina Grande, allà on es barregen les terminals dels transbordadors amb les terrasses dels restaurants, les peixateries i altres comerços. El tràfec s'incrementa amb l'arribada o la sortida de les embarcacions, amb els microbusos, ciclomotors i bicicletes en un incessant trànsit d'humanitats que arrosseguen frenèticament les maletes. Un cartell en un bar assenyala les adreces que separen el món cruel de l’expectativa de prendre una cervesa. La Marina Grande prossegueix, més calmada, cap a l'est, on es coneixia com la Marina di Sancio Cattolico o de Sènt'Cò. Són uns set-cents metres de passeig marítim que exposa les eclèctiques façanes dels habitatges de colors vius i alguns restaurants cap al port esportiu. Al fons, rere de l'espigó, hi ha la platja Lingua, a l'ombra de les muralles de Terra Fermata, la vella ciutadella. L'espai que s'obre a la plaça de la Marina Grande separa els dos ports i allà emergeix l'església de Maria Santíssima della Pietà, un oratori que va ser fundat per la confraria de pescadors a principis del segle XVII. A la mateixa plaça arrenca la via Vittorio Emanuele, la qual, perllongant-se en la via Giovanni di Procida recorre longitudinalment tota l'illa, completament flanquejada per cases, antics palaus i murs que protegeixen de mirades indiscretes. Al llarg de l'estret carrer, com la majoria dels de l'illa, els vehicles, ja generalment petits, circulen amb els retrovisors replegats i fins i tot més d'un ja n'ha perdut algun, els autobusos són, per inevitables raons d’espai, microbusos. Al llarg del camí es troben diversos antics palaus del segle XVII i altres esglésies de la mateixa època: el Palazzo Lubrano di Vavaria, que va ser la primera seu del Regio Istituto Nautico, l'església de Sant'Antonio Abate, el Palazzo Scotti, l’església de Sant Tommaso d'Aquino.
Encara en el principi de Vittorio Emanuele, davant de l'església de San Leonardo s'obre, cap a l'esquerra, un carrer que puja, és la via Príncep Umberto. Hi ha velles entrades d'habitatges a les quals s'accedeix mitjançant una escala de pedra, en algunes s'endevina, al fons, alguna verge protegida en una capelleta de vidre. Poc abans de concloure la pujada s'arriba a la piazza dei Martiri, que antigament es va anomenar, com el mateix barri, Sèmmarèzio, però també va ser coneguda simplement com a Spassygio, zona de pas. Aquí es van construir els primers habitatges a l'exterior de la ciutadella. Continua sent una zona elevada amb unes esplèndides vistes sobre la Marina Corricella, una de les imatges més representatives de Procida. A la plaça l'església de Santa Maria delle Grazie Incoronata, del segle XVI, destaca per la gran cúpula amb finestrals trilobulats rematada per una altra cúpula menor. El campanar té un rellotge i, per sobre, un parell de campanes que repiquen cada quart d'hora. Al davant es troba, amb la seva inconfusible i atrotinada façana pintada de color granat i els seus nombrosos balcons tancats per verds porticons, el Palazzo Mignano de Iorio. A la mateixa plaça hi ha la làpida que recorda els noms dels màrtirs més destacats de 1799, setze van ser penjats allà mateix, per la seva defensa de la República Partenopea o Napolitana, producte de l'exportació de la Revolució Francesa a Itàlia. Al costat s'erigeix l'estàtua dedicada a Antonio Scialoia, economista i polític del Risorgimento italià, qui va morir a l'illa el 1877. Entre els estrets carrers de Sèmmarèzio hi ha el Casale Vascello, construït al segle XVI és un típic exemple de l'arquitectura local format per un grup d’habitatges adossats integrat en un recinte amb un pati comú.
Pujant el tram que continua més enllà de la piazza dei Martiri, s'arriba a la ciutadella, a la Terra Murata, que s'alça a més de noranta metres sobre el nivell del mar. Poc abans hi ha un bon mirador, decorat amb un parell de canons vells, que mira sobre Corricella, al costat l'església de Santa Margherita Nuova, antic convent avui dessacralitzat. Terra Murata va aprofitar el bastió natural que formava el promontori per fortificar-lo, convertint-lo en una autèntica ciutadella. Aquesta té una única entrada, el passadís cobert de la Salita Castello. A l'interior d'aquest hi ha una petita capella dedicada a Nostra Signora del Carmelo, on una llum tènue permet veure un petit altar on hi ha alguns canelobres, una creu, dos encensaris penjats i un retrat de la verge mig tapat per la mateixa llum. Traspassat el llindar, a l'esquerra queda el Palazzo dil Cardinale d'Aragona, que fou l'antic presidi. A la plaça d'armes hi ha el jutjat de pau i, al fons, el Palazzo d'Avalos, que va ser seu dels governadors napolitans. A la dreta de la plaça, la Porta di Mezz'omo du a la zona més elevada de Terra Murata, que és la part habitada; la piazza Guarracino concentra els habitatges amb escales exteriors que porten als primers pisos, roba estesa als balcons i fornícules amb la figura de l'arcàngel. En aquest petit laberint s'aixeca l'Abazzia di San Michele Arcangelo, la construcció religiosa més antiga de l'illa; s'han trobat vestigis de la primera fundació benedictina del segle XI, destruïda i reconstruïda en nombroses ocasions. La gran cúpula circular domina el conjunt, la façana té una àmplia porta d'arc amb un frontó triangular per sobre i un campanar estilitzat. L'abadia acull actualment un petit museu i una biblioteca amb més de vuit mil volums. A l'interior de l'església es pot admirar un oli de Nicola Russo de finals del segle XVII, és l'Aparició de Sant Miquel, on l'arcàngel rebutja els pirates barbarescos que ataquen l'illa. A poca distància a peu, un mirador proporciona una bona panoràmica del golf de Nàpols, amb el Mont Procida, el Cap Miseno i el Vesuvi al fons.
De nou a la piazza dei Martiri, baixant per la via Sant Rocco s'arriba aviat a l'església homònima. És un petit i desballestat temple davant de la baixada que du cap a Corricella, la Discesa Graziella. No hi ha vehicles a la Marina Corricella, ja que només es pot accedir per la baixada esmentada, però que s'acaba en una escalinata, o per una altra interminable successió d'esglaons a l'extrem oposat del port. Diuen que el nom ve del grec, de chora kalé, o vila bonica; i el conjunt ho és, format com està per una successió d'edificis que semblen muntar-se verticalment els uns sobre els altres, amb la varietat de colors i la cúpula de la Incoronata per sobre de tot el conjunt. La Marina Corricella és encara un barri de pescadors, deixen assecar al sol les seves xarxes sobre el moll i allà, rere les dues esculleres, amarren les embarcacions. L'arquitectura local està inspirada en la del nord d'Àfrica, de Tunísia, de Líbia, plena d'arcs i escalinates externes, totes desiguals. Corricella és sens dubte el lloc més fotogènic de l'illa. Que era un barri pobre ho testimonia el fet que la majoria de les famílies tenen parents que van emigrar a Amèrica.
Ascendint la pronunciada escalinata meridional s'arriba a la via Marcello Scotti que torna a confluir a Vittorio Emanuele. Deixant enrere un parell d'esglésies, Sant Giacomo i Sant'Antonio Abate, aviat s'arriba a la plaça de l'Olmo, que deu el nom a l'antiga presència d'un d'aquests arbres, del qual només en queda el nom. Aquest és un petit, molt petit, nucli comercial; hi ha una farmàcia, un supermercat, un celler, una fruiteria, una floristeria, un bar i un estanc. No hi falta res. Prenent el carrer de la dreta, via Flavio Gioia, s'acaba arribant a la costa occidental, al belvedere sobre Ciraccio. Prenent la de l'esquerra, via Pizzaco, hi ha una pronunciada escalinata, acompanyada d'un canal de desguàs que porta a la platja de Chaia, seguint per la via hi ha el belvedere dedicat a Elsa Morante, des d'on hi ha una bona perspectiva de la Corricella . Més enllà, a l'extrem, hi ha la punta Pizzaco.
Seguint cap al sud de la plaça de l'Olmo, s'arriba a una altra animada bifurcació, on, amb alguns comerços, hi ha l'antic Palazzo Russi di Catanzo, també del segle XVII, i l'església de Sant'Antonio de Padova. El braç esquerre de la bifurcació porta cap al barri de Centane, on hi ha el vell Palazzo Guarracino que avui acull un gimnàs. Des d'aquí o des de la bifurcació esmentada s'arriba, finalment, a la Marina Chiaiolella, on predominen les embarcacions d'esbarjo sobre les de pesca. L'activitat pesquera ha estat, majoritàriament, transformada en turística. Els restaurants s'aboquen al port mentre els bars i les gandules s'estenen sobre el lido. Damunt el turó s'alça la vella església fortificada dels dominics, és Santa Margherita Vecchia, la qual va ser abandonada a causa dels atacs dels pirates barbarescos i traslladada a Santa Margherita Nuova, al costat de Terra Murata. Al sud del lido un llarg pont uneix Procida amb Vivara, un illot que no ocupa ni mig quilòmetre quadrat i que va ser part d'un cràter volcànic, un dels cinc que van formar l'illa. Vivara és actualment un espai protegit com a Riserva Naturalle dello Stato.
Tot i les seves dimensions, Procida ha generat i ha inspirat abundant literatura. L'any 1852 Alphonse de Lamartine va publicar Graziella, un relat d'un viatge de joventut al sud d'Itàlia on el protagonista coneix una adolescent de l'illa de qui s'enamora. Al segle XX, l'escriptora romana Elsa Morante, va escriure la seva segona novel·la, L’Isola di Arturo, prenent l'illa com a escenari on un jove passa tota la seva adolescència. Avui, en alguns punts de l'illa s'han instal·lat cartells que recorden que són escenaris d'alguns passatges de la novel·la: “Di sotto il passaggio a volta della porta, lugubre corridoio affrescato sull’intonaco, dall’alto in basso, di croci di un nero polveroso, si usciva sulla Piazza Centrale della Terra Murata”. (“Sota el pas voltat de la porta, un passadís lúgubre pintat al fresc al guix, de dalt a baix, amb creus negres plenes de pols, donava a la Plaça Central de Terra Murata”.)
El 1994, Procida va ser també l'escenari del rodatge d'algunes escenes d'Il Postino, o El carter de Pablo Neruda, de Michael Radford. El llargmetratge recrea l'exili del poeta xilè al sud d'Itàlia durant l'any 1952, tot i que en realitat va ser a Nàpols i Capri. La pel·lícula, interpretada per Massimo Troisi, Philippe Noiret i Maria Grazia Cuccinota, va ser rodada a l'illa eòlia de Salina, als estudis de Cinecittà, a Roma, i a la Marina Corricella i la platja del Pozzo Vecchio, a Procida.
© J.L.Nicolas
