Trieste, el No Lloc
Ciutat canviant, tornassolada, límit i frontera dúctil. Alguns l'han definida com un no lloc, un lloc atòpic. Trieste ho és tot i res, es complementa i és contradictòria. Tot això - i res - l'han convertit en bressol i lloc de pas i estada d'escriptors que han deixat en les seves pàgines constància de tals matisos.
De fet abunda la literatura basada en aquest pensament de frontera, de recerca de la identitat, de furgar en la pròpia existència, bufant en el vent, buscant papallones blanques sobre la neu o en les llàgrimes plorades sota la pluja. L'escriptora gal·lesa Jan Morris abundava en aquesta idea del no lloc que atorguen els moviments fronterers amb els respectius i successius canvis de filiació i el sentiment de pertinença. En aquesta línia també seria interessant dilucidar, furgant en el pensament del britànic Thomas More en la seva cèlebre Dē Optimo Rēpūblicae Statu dēque Nova Insula Ūtopia, publicada per primera vegada el 1516, si Trieste estaria situat a la manera de l'illa d'Utopia, o en un lloc més aviat eutòpic, o si millor es tractaria d'un lloc atòpic o potser distòpic. El pensador renaixentista anglès tenia un cert gust per construir noves paraules a partir del grec clàssic, amb la negació οὐ i el substantiu τόπος va formar la seva famosa utopia, literalment el no lloc on situava a una societat ideal. Amb la mateixa finalitat unir εὖ i, de nou, τόπος, per formar el bon lloc, un concepte més proper al futur Un Món Feliç d'Aldous Huxley. Per una distòpia s'entén la negació de la utopia de More, més aviat fa referència a un equívoc espai temporal més en sintonia amb el despropòsit de la raça humana, com en el cas de la regió triestina serien els odiosos desplaçaments forçats de població, encara que, paral·lelament, també hi ha qui considera, com el periodista Rodrigo Fresán en el seu article ¿Cuánto falta para llegar? que lo más paradójico de todo, algo que dice mucho de la naturaleza del hombre, es que las utopías tienden a ser mucho más aburridas que las distopías.
La ciutat s'enlairarà sota la dominació austrohongaresa al convertir-se, de facto, en port de Viena. Carles VI la va escollir el 1719 com a principal port de l'Imperi. Les drassanes i l'activitat del port franc atrauran a finals del segle XVIII a una població altament cosmopolita que parla alemany i italià, eslovè i venecià, grec, anglès, croat i, com no, en triestí. És el moment en què apareixen nous barris. Fins llavors la ciutat estava restringida al grapat de carrerons que descendien del turó i a les que es perllongaven al voltant del nou centre neuràlgic de l'urbs, l'avui extensa Piazza dell'Unità. Aquesta és la major plaça oberta al mar a Europa, algú va dir que la més bella, envoltada d'alguns dels edificis més emblemàtics de la ciutat. No sempre va ser així, abans de la seva reforma era un espai de menors dimensions, tancat per diverses construccions i una torre, ja desapareguda, que es coneixia com la Torre del Porto o dell'Orologio. La seva aparença actual data de mitjans del segle XIX. El fons està ocupat per l'ajuntament, el Palazzo del Municipio, coronat per una torre en la qual dos autòmats, Michez i Jachez, a la manera dels dos moros de la Piazza San Marco a Venècia, fan sonar les campanes. Aquests són una rèplica dels originals, modelats el 1875 per l'escultor de Treviso Fausto Asteo, que s'exposen al Castell San Giusto. Completen la plaça dels palaus Modello, del Governo i Sttratti, els baixos d’aquest últim estan ocupats per l'històric Caffè degli Specchi. El centre està dominat per la Fontana dei Quattro Continenti, una obra de Giovanni Mazzoleni instal·lada el 1754, i la columna amb l'estàtua de Carles VI.
El bulliciós Corso Italia separa la ciutat vella del Borgo Teresià, l'eixample de quadricula que envolta el Gran Canal on es van establir comerciants i homes de negocis que van aixecar els seus edificis de façanes neoclàssiques. El Gran Canal era la via aquàtica d'entrada a aquest nou centre urbà i estava travessat per ponts llevadissos per permetre el pas dels velers carregats de tot tipus de mercaderies. Avui, aquests ponts són de pedra inamovible. El Gran Canal acaba a la plaça on es troba l'església, també de façana neoclàssica, de Sant'Antonio Taumaturgo. Gairebé al costat s'alça una altra església, aquesta és l'ortodoxa, el Tempio Serbo Ortodosso di San Spiridone. A la part central s'obre l'espai de la Piazza Ponterosso, on va estar el pont llevadís que amb el seu color va donar nom al nou pont i a la plaça. Al centre hi ha una altra obra de Mazzoleni, una font coronada per un querubí afegit posteriorment que es coneix popularment com el Giovanin. A la part baixa de la via aquàtica, enfront de la Riva Tre Novembre, tres edificis confereixen un marcat eclecticisme a aquesta façana marítima amb construccions amb elements hel·lenitzants i altres d'aires novaiorquesos i venecians, són el Grattacielo Rosso, el Palazzo Gopcevich i el Palazzo Corciotti.
En acabar la Primera Guerra Mundial, Trieste es debat entre ser italiana o iugoslava. Acabada la Segona Guerra Mundial, pel Tractat de París de 1947, se li atorga un estatut especial de ciutat independent amb una àmplia àrea circumdant. Set anys més tard el Territori Lliure de Trieste es divideix en dues zones, la septentrional, amb la ciutat, que dependrà d'Itàlia i la resta, de la República Iugoslava. Buscant un lloc sòlid en el món.
© J.L.Nicolas
Llegir més en edició impresa o Ebook
