Un Lloc Anomenat Granyena
Granyena de Segarra és una petita població que amb prou feines habiten cent quaranta ànimes. Es recull a la cara meridional d'un turó que destaca entre les ondulades planes sembrades de cereals en terres lleidatanes, a l'ombra d'una antiga fortalesa templera.
L'any 1054, temps en què la població era fronterera amb els dominis de Al-Àndalus, encara més enllà del riu Ebre, Ramon Berenguer I de Barcelona i la seva esposa Almodis de la Marca van atorgar carta de poblament a una dotzena de famílies. El mateix comte va infeudar el castell successivament a Ramón Ermemir i a Bernat Isarn, però el 14 de juliol de 1131, el seu descendent Ramon Berenguer III, dies abans de morir, va ingressar a l'Orde del Temple de Jerusalem. En testar, va fer donació davant el testimoni del seu fill Ramon, del seu germanastre Eimeric II de Narbona, Guillem Ramon el Senescal, Ramon Renard i Bernat de Belloc, a les tres ordres militars de Terra Santa, la de l'Hospital, la del Sant Sepulcre i la del Temple. A aquesta última va correspondre al castell de Granyena convertint-se així la fortalesa en la primera possessió de l'orde en els comtats catalans.
La donació pretenia implicar l'orde en l'avanç cristià sobre territoris musulmans, tal com després participarien a les campanyes de 1143 per conquerir Lleida i Tortosa. Tot i la primerenca cessió del castell de Granyena als templers no es van fer càrrec de la fortalesa fins a cinc anys més tard, quan es va establir una primera comunitat de frares, encara que del preceptor de la comanda no es té notícia fins que l’any 1189 se li encarrega a Bernat de Vilademàger, a qui van succeir Guerau Ponç, Berenguer de Montornès, Pere de Sant Just i Jaume d'Oluja. A inicis del XIV, el 1316, abolida l'orde del Temple, la propietat va passar a l'orde de l'Hospital amb el comanador Bernat de Guilella, integrant-se en el Gran Priorat de Catalunya.
El castell va ser reformat i transformat en nombroses ocasions fins als inicis del segle XX i també va patir les conseqüències de diversos conflictes, des de la Guerra Civil Catalana, a la Guerra dels Segadors i la de Successió. Després de la desamortització de 1835 passà a mans privades i es va convertir, dividit, en tres cases de pagès, una part del recinte va ser utilitzada com a cementiri.
Avui, entre les ruïnes, encara es distingeixen part de la torre del segle XI. A l'interior encara hi ha una nau tancada amb volta de canó. Al juny de 2003 es va condicionar just al costat la Plaça del Castell, un bon mirador sobre la població i la comarca on hi ha la capella adjunta a la fortalesa i una antiga creu de pedra. Més avall, descendint pel carrer del Pou, es troba el portal adovellat de la façana meridional, un dels antics accessos a la població.
Sota el castell envolten el turó un parell de carrers, el Major i el de Migdia, un tercer, el de Sant Pere, té un menor recorregut. El carrer Major s'obre davant les escalinates que porten fins a l'església parroquial de Santa Maria, un edifici neoclàssic amb una façana acabada el 1804 i una esvelta torre octogonal, que fins no fa massa anys encara tenia la part superior del campanar trencada. Pels carrers s'aprecien alguns antics llindes de portes de pedra que assenyalen l'any de construcció. Una d'elles, al carrer de la Tramuntana, mostra els símbols dels arquitectes de l'univers, la maçoneria: compàs, escaire, martell i cisell.
A finals dels anys setanta vaig passar algunes temporades al poble, tenia un admirable paisatge cromàticament canviant en cada estació, l'intens verd dels camps de blat i ordi a finals de primavera fins que aquests s’agostaven tornant-se en una variant gamma de sienes. Em vaig instal·lar en una casa de tres pisos que, sense amenaçar ruïna, anhelava una urgent reparació que incloïa alguns dels graons de l’escala. Tot i així, amb divuit anys, precisava poca cosa més que la llar de foc per caldejar una sala i cuinar i una gandula on dormir. Vaig arribar carregat de lectura i estris per pintar: un vell cavallet, una no menys vetusta caixa per guardar tubs i pinzells. Els vaig disposar al costat de la finestra, a prop de la llum de migdia i al costat d'una tauleta on vaig deixar els llibres. Eren temps de llegir als poetes maleïts francesos, a Baudelaire, Rimbaud, Verlaine, però els vaig deixar a casa canviant-los per una selecció variada: Whitman, Papasseit... i per una edició bilingüe de poesia de la nord-americana Emily Dickinson en una traducció de Marià Manent, una descoberta causada per una balada de Simon & Garfunkel, The Dangling Conversation: And you read your Emily Dickinson, / And I my Robert Frost, / And we note our place with bookmarkers / That measure what we've lost. També hi havia música. Un vell reproductor de cintes a piles - no hi havia corrent elèctric a la casa i la il·luminació la proporcionaven unes quantes espelmes estratègicament situades -, feia sonar algunes cassets penosament copiats, però amb peces adequades a la situació, uns grans èxits de Georges Moustaki i altres de Leonard Cohen. M'agradava escoltar Suzanne mentre perdia la mirada cap als camps, més enllà de la finestra. And you want to travel with her / And you want to travel blind… Més de trenta anys després els carrers segueixen buits, diria que fins i tot més. No hi ha ressons, tant sols del silenci. Només una boira translúcida que envolta el turó i que converteix els records en una matèria densa, pròxima a la dels somnis, carregada de paraules llunyanes i notes a l'aire... And you know that she will trust you / For you've touched her perfect body with your mind.
© J.L.Nicolas
