Un Nom Interminable
Creuat el pont de Britannia, un dels dos que creuen l'estreta franja de mar que separa l'illa d’Anglesey, o Ynnis Món, de Gal·les, s'arriba a una població coneguda no pels seus monuments, bàsicament no en té, ni per la seva església de Saint Mary ni per cap atracció turística imaginable, com la columna del Marquès d'Anglesey, magnífic turó de vint metres d'alçada erigit en memòria del valor del primer marquès, Henry Paget, a la batalla de Waterloo, sinó per la longitud de seu nom impronunciable: Llanfairpwllgwyngyllgogerychwyrndrobwllllantysiliogogogoch.
Significa: Església de Santa Maria en el forat de l'avellaner blanc, prop d'un remolí ràpid i l'església de Sant Tisili, prop de la cova vermella. Ni més ni menys. Tres mil habitants hi són censats sense voler imaginar el seu propi gentilici. Encara usen abreviacions: Llanfair PG o Llanfairpwll, més assequibles tant a cau d'orella humà com a la casella corresponent de qualsevol formulari o document en què hagin de declarar el domicili.
Però no sempre va ser així. Llanfair Pwllgwyngyll, com originalment es deia, va ser un petit assentament rural on, el 1563, habitaven 80 ànimes en setze morades. El 1801 ja eren 385 les persones que ocupaven 83 cases. La construcció de la carretera i del pont Britannia, a principis de la dècada dels cinquanta del segle XIX, va alimentar el creixement de la població. Amb l'arribada del ferrocarril, que des Chester travessava Anglesey per concloure la línia a Holyhead, la ciutat es va expandir al voltant de la nova estació, que va atreure a comerciants i artesans. La modernitat va portar també l'oficina de Correus, un parell d'escoles, un hotel, una fàbrica de cervesa i una dotzena de pubs.
© J.L.Nicolas
