Un tros de mur
Abans del 9 de novembre de 1989, dia en què es va obrir la frontera entre la República Federal i la República Democràtica d’Alemanya, ningú hagués cregut mai que el mur de Berlín pogués ser posat a la venda. Anys després de la desaparició dels cent cinquanta-cinc quilòmetres de barrera de formigó que va separar l'actual capital alemanya durant gairebé tres dècades amb prou feines en queda res a oferir.
Va ser desmantellat gairebé íntegrament, a excepció d'alguns trams a la vora de la Porta de Brandenburg, a l'antic pas fronterer de Friedrischstrasse i en l'anomenada East Side Gallery, prop de l'estació de ferrocarril d’Ostbahnhof. Es van conservar per preservar la memòria i en ells es troben alguns dels grafits més representatius de l'època: el petó de Krushev i Honecker o el Trabant travessant el mur. En el perímetre que va ocupar es pot resseguir la doble filera de llambordes que marca l’antiga ubicació.
Alguns fragments del mur, que van ser cedits pel municipi berlinès, s’han escampat arreu el món i es poden trobar des de la seu del Parlament Europeu a Brussel·les, a la seu de les Nacions Unides a Nova York, al Vaticà, al Santuari de la Verge de Fàtima, o al Parc de Berlín a Chamartín, Madrid. Fins i tot, un any després del desmantellament de la muralla, vuitanta-un blocs de tres metres seixanta per metre vint, es van subhastar a Montecarlo. A més d'aquests trossos de grans dimensions, una infinitat de petits fragments segueixen en venda encara en l'actualitat. Anuncis com aquests: Berlin Wall for Surt, Buy pieces of the Berlin Wall, Authentic piece of the Berlin Wall-Certificate of Authenticity, Berlin Wall in pieces across the USA es troben amb facilitat a Internet. Trenta anys més tard l'autenticitat o no d'un petit tros de ciment amb restes de pintura pot ser qüestionable.
No obstant això, durant els primers mesos després de la caiguda del mur, aquest es va convertir en una inesperada font d'ingressos per a alguns berlinesos de l'est. El futur destí de la mola de formigó ja s'intuïa sobre les voreres de la cèntrica Kurfüsterdamm, en improvisades paradetes que exhibien trossets de tots els colors i de totes les mesures possibles. Però el que es podia trobar a la Ku-Damm no era més que una petita mostra de l'escenari, gairebé surrealista, que es va crear a Postdammer Platz o a Eberstrasse. L'autèntic mercat del mur es va instal·lar al costat de la font de la matèria primera: el mateix mur.
El diumenge s’accentuava l’activitat. En el seu dia lliure, alguns ciutadans de l'est, que es van guanyar el mot de Mauerspechten, picamurs, es desplaçaven fins a l'oest amb les eines imprescindibles per picar, extreien els trossos que consideraven suficients per vendre al llarg de la jornada i improvisaven una parada, sovint sobre el capó del seu Trabi. En aquells moments per cinquanta pfennings, vint cèntims d'euro, era possible adquirir una pedreta de no més de dos centímetres quadrats, les majors es venien a deu marcs, cinc euros. Entre ambdós preus existia una insospitada gamma d'ofertes i de maneres de presentar un tros de formigó pintat. Des de la Porta de Brandenburg fins al Reichstag els voltants de la muralla acollien desenes de parades ambulants que posaven a la venda el mur en porcions, acompanyades sovint d'un certificat d'autenticitat que avalava el mateix recol·lector. Bijuteria diversa amb el corresponent fragment de grafit, pedres acompanyades d'una postal commemorativa del 9 de novembre. I si no es tenia la suficient confiança en els certificats i un volia arrencar per si mateix un tros de l'històric souvenir també era possible llogar, per menys d'un marc, els instruments necessaris: un martell, una escarpa, i fins i tot uns guants. En els llocs on el mur estava més deteriorat i només quedaven grafits a les parts més altes també era possible llogar una escala per facilitar la tasca i no quedar-se a les mans amb un simple tros de ciment incolor. Tampoc era estrany que zones on el formigó ja havia quedat desproveït de pintures murals i per tant sense color, el polvoritzador de pintura actués novament per acolorir els futurs records.
Encara que en aquell moment era pràcticament indubtable la seva autenticitat, ja que, òbviament, era més fàcil aconseguir un trosset d'història in situ que en qualsevol altre lloc, avui en dia el fet que els trams de mur que resten en peu estiguin protegits com a monument ha frenat la proliferació de souvenirs de ciment. Aquests s'han convertit en una curiositat més o menys escassa, i fins i tot, petites peces venudes com a petjapapers, poden arribar a costar fins a cinquanta euros. S'han acabat les rebaixes.
© J.L.Nicolas
