Una Estella entre els Núvols
Al setembre de 2007 van començar els preparatius de la demolició de les Torres de Southwark, un complex d'oficines de vint i quatre pisos d’alçària. S'estava preparant el terreny, literalment, per desenvolupar el projecte de l'arquitecte genovès Renzo Piano, una gran estella de vidre que anava a estripar els núvols sobre el cel de Londres.
I és el que va passar el primer de febrer de 2013 quan es va obrir al públic The Shard, en aquell moment el gratacel més alt d'Europa amb els seus 310 metres d'altura i setanta dos pisos, vuitanta set comptant el pinacle. Queda lluny de ser el gratacel més alt del món, títol gairebé indisputable davant la torre Bhurj Khalifa de Dubai i els seus 828 metres, de fet al poc temps ja va ser superada a Europa per la Mercury Tower de Moscou amb 339 metres, 29 per sobre de la construcció britànica.
La seva forma de piràmide estilitzada completament recoberta de vidre s’estella a la cúpula obrint a l'aire lliure quinze pisos de conductes de ventilacions. Les mateixes façanes translúcides permeten el pas de llum natural i redueixen les fuites de calor mitjançant els seus onze mil panells, 56.000 metres quadrats de vidre. El mateix arquitecte va proposar per als usos de l'edifici combinar els seus espais entre oficines, habitatges, hotels, comerços i hostaleria. De fet fins a la planta 28 està reservat per a despatxos, entre la 31 i la 33 hi ha un centre comercial i un restaurant, entre la 35 i la 51 un hotel de luxe, a la 52 un spa i entre les 53 a la 65 estan reservades per apartaments. No obstant això The Shard només ofereix 48 places d'aparcament per a vehicles, la idea és que les dotze mil persones que treballen a les oficines ja tenen accés en pocs minuts a l'estació de London Bridge servida per les línies Northern i Jubilee del metro i pel ferrocarril.
© J.L.Nicolas
