Una Plaça a Plaka
Filomousou Etaireias és una popular plaça del centre d'Atenes, també coneguda com la plaça de Plaka, que, tot i que Lonely Planet la considera ”touristy in the extreme”, no deixa de ser un lloc agradable i amb curiosos detalls.
El barri de Plaka s'estén sota el vessant nord-oriental de l'Acròpoli al voltant de l'antiga àgora. L’estructura urbana es va de-senvolupar durant el període de dominació otomana, quan era el barri turc i seu del Voivoda, el governador. El nom de Plaka no es va popularitzar més que després de la independència grega i probablement procedeix del nom que li donava la comunitat albanesa que hi vivia: Pliak Athena, l'antiga Atenes. La plaça Etaireias està situada al cor del barri, envoltada pels carrers Kidathineon, Farmaki i Geronta. El nom de la plaça, Φιλόμουσος Εταιρεία, Filomousou Etaireias, recorda a la societat d'amics de les muses, fundada el 1813, que es va crear abans de la independència, durant l'ocupació otomana, per restaurar la cultura hel·lena a Atenes i promoure el filohel·lenisme.
La plaça està envoltada de tavernes, Vizantino, Acropol, Plaka, una trattoria, dues cafeteries, Kylathinaion i Oionos i un parell de restaurants més moderns i elegants, el gastro-pub Seven Food Sins i el nou restaurant francès Wine & Food. El mobiliari de les tavernes correspon al que se suposa que han de tenir: senzilles taules i cadires de fusta. Les cadires amb respatller de travessers i seient de vímet trenat, d'aquells que es poden retirar per evitar que es mullin en els dies de pluja. Les taules es cobreixen amb estovalles de quadrícula, de vegades vermella i blanca, de vegades blava i blanca, amb quadrats més o menys grans. Tot depèn del criteri del local. El menú sol ser gairebé el mateix en totes elles: els soferts souvlaki de pollastre o xai, les amanides de tomàquet, ceba, pebrot verd i olives, tot decorat amb formatge feta, mussaca o pastitsio i algun platet com el kleftiko de corder.
12:30 migdia. Els turistes passen tractant de triar una taula on menjar. Una dona, amb una brusa blava, creua les taules intentant mantenir en equilibri un got d'aigua que prem amb la mà esquerra. Un cartell d'un conegut refresc, o, alternativament d'una popular marca de cervesa, suporta dos exemplars del menú del dia, un en grec, l'altre, previsiblement en anglès. Es distingeixen fàcilment els clients locals dels forans. Els primers parlen frenèticament com si fos l'últim dia de les seves vides en què tinguessin l'oportunitat de fer-ho. Els forans asseuen en parella, gairebé immòbils i callats a les seves cadires, observant amb parsimònia la incontinència verbal del paisanatge. Els cambrers serveixen els gots d'aigua abans de sol·licitar la comanda que acompanyaran amb petits plats d'olives, cogombre i pastanaga. Ara creua un home carregat amb dues torretes mentre al restaurant Akropol sonen els acords d’un bouzouki, la guitarra grega en forma de pera i llarg mànec, que toquen un parell de músics.
El centre de la plaça, sense encant i desproveït d'interès, sembla amagat a les mirades furtives dels comensals de les taules de les tavernes. És un espai buit on hi ha enfrontats dos parells de bancs d'aquells de seure, on sembla que mai hi hagi ningú, però no és cert, al costat d'aquests hi ha dues relíquies d'una altra era de la comunicació humana: una bústia de correus groga amb el logotip hel·lè, sembla tant en desús com el pal que sosté tres cabines telefòniques adossades una al costat de l'altra.
A cada extrem hi ha un pilar amb un bust a sobre. El que queda cap a l'est, cap a l’Oionos Cafè, és el del periodista i escriptor Dimitrios Kabouroglou (1852-1942), qui va ser membre de l'Acadèmia d'Atenes. L’oposat està dedicat al compositor Nikos Chatziapostolou (1884-1941), principal representant de l'opereta grega.
El quiosc, a un costat del centre de la plaça, gairebé camuflat entre les taules de les terrasses, ofereix, com era d'esperar, la premsa del dia i els hebdomadaris de la setmana, però també serveix refrescos i alguna cosa per matar la gana provisionalment. Una parella passa amb una sola bicicleta, ell és considerat i l'abraça mentre, caminant, arrossega el vehicle.
A diferència de la plaça de Saint Sulpice de París, la colònia de coloms és de reduïdes dimensions, només alguna s'acosta, de tant en tant, per sota de les taules, buscant alguna molla de pa per picar.
Les activitats de la plaça es completen amb el Cinema París. En els anys vint del segle XX va ser la primera sala amb pantalla a l'aire lliure, a la terrassa superior, oberta per un perruquer grec que va viure a la capital francesa. Va estar tancat durant un parell de dècades fins que va tornar a obrir el 1986, oferint projeccions en versió original amb subtitulació en grec.
Dues noies, una d'elles amb els braços i l’espatlles exuberantment tatuats s'aixequen, paguen i se'n van. Passa un venedor ambulant de globus i d'espases de plàstic. Obre la boca per fer publicitat de la mercaderia. Exhibeix un daurat somriure, literalment, almenys els quatre incisius superiors són d'or i s'aprecien brillant en la distància com a la cançó de Rubén Blades, Pedro Navajas. El cambrer retirant-se, ensopega amb un vianant. Tornen les noies dels exuberants tatuatges. Se’n van els avis de la taula del costat.
Dos anys més tard la pandèmia ha fet alguns estralls: el Seven Sins i el cinema estan tancats temporalment, el restaurant francès ha canviat de nom, la plaça està molt menys saturada, sembla alleugerida. En una de les taules dos avis, que entre tots dos semblen sumar un parell de segles, parlen animadament, potser del temps, fa més fred en aquest setembre, que en altres anys, potser comenten els incendis d'aquest mes d'agost, particularment violents, potser dels amics desapareguts. El qui sembla més gran encén una cigarreta i du unes ulleres de sol que segurament va comprar fa quaranta anys. Almenys. Prenen calmadament un cafè acompanyat del preceptiu got d'aigua i encara discuteixen mentre el més jove s'ajusta els tubs d'oxigen que li arriben al nas. El futur existeix. L'endemà i els dos dies següents tornen a la mateixa taula i continuen la conversa en el mateix to.
Han passat dos anys més, estem en 2024, aquell que va ser el Seven Food Sins i va estar tancat durant la pandèmia s'ha transformat en el Rom, un altre espai gastronòmic; el restaurant francès sembla tancat definitivament, no hi ha espai per al foie-gras entre tant de souvlaki i mussaca. El cinema París, de nou obert, ha rentat la façana i continuen projectant llargmetratges en versió original; avui La Dolce Vita de Fellini. Ara són quatre o cinc els avis que es reuneixen al voltant d'una taula allà on hi havia una fleca i ara obre el bar Pantheon, amb els retrats en blanc i negre de celebritats del cinema. Prenen l'ouzo a l'hora adequada, migdia, acompanyat d'un lleuger meze: olives negres, formatge i tomàquet. Un dels avis encara passa amb la mà esquerra un komboloi, un d’aquells rosaris. Aquest, abreujat, és d'onze comptes.
La bústia continua estant al mateix lloc, però les cabines telefòniques han desaparegut. Els bustos del centre de la plaça segueixen allà, mirant-se fixament l'un a l'altre. Inassequibles al desànim.
© J.L.Nicolas
