Venècia o la Teoria del Laberint

2013-08-22 17:48

Λαβύρινθος, Labýrinzos: en antic grec significa lloc de la destral de doble tall. En temps de la civilització minoica el Labros va ser la destral que va simbolitzar la ciutat de Knossos i per extensió del mite del fill de Pasífae, del Minotaure, insigne habitant del laberint de carrerons del palau cretenc. D'aquí prové etimològicament la paraula laberint.


És possible trobar laberints en multitud de llocs i temps diferents, des dels laberints petroglifs del neolític als jardins francesos del Renaixement elaborats amb treballades tanques. Segueixen reconeixent-se en llocs com els paviments medievals de la catedral de Chartres, la del Duomo de Florència o fins i tot en la de la Salute a Venècia.

Les antigues representacions dels laberints descriuen un recorregut continu amb una entrada i una sortida, sense concedir opcions a l'engany ni permetre alternatives inviables. O mostren mapes, com el del Temple de Salomó a Jerusalem, el de la ciutat de Jericó al segle XIV de Alisha ben Avraham o el concèntric de la fabulosa capital de l'Atlàntida. Circulars o quadrats, però tots ells amb un desenvolupament que generalment consta de set fileres simètriques, amb un principi i un final. A partir d'aquí és possible investigar on resideix el seu significat ocult: un laberint és un periple gnòstic, un diagrama que mostra el desenvolupament en l'evolució del coneixement, una metàfora, en la qual, de vegades, es produeix la paradoxa que l'entrada és també la sortida. La metàfora del laberint aplicada a Venècia significa que per anar d'un lloc a un altre no n'hi ha prou amb l'orientació, cal el coneixement per no acabar davant d'un impàs d'aigua o en un cul-de-sac anomenat corte o pati.

El concepte de laberint en el qual és possible perdre’s, dels ramals sense sortida, dels senders que retornen al seu origen, i de la solució única és sensiblement modern i, tot i que de la mateixa manera se li pot dotar d'un sentit simbòlic, sol tenir un cert component lúdic. Davant del laberint primitiu ofereix l'emblema dels dilemes existencials, la possibilitat de l'elecció, el plaer de l'instant del dubte. Per al filòsof Walter Benjamin el laberint és la pàtria del que dubta.

Jorge Luís Borges, en un dels seus contes de l’Aleph, Los dos reyes y los dos laberintos narra la venjança d'un rei àrab a qui un rei de les illes de Babilònia va tractar d'extraviar en un laberint d'escales, portes i murs. Anys més tard el rei àrab, després de tres dies de camí, va abandonar al de Babilònia en un altre laberint, aquest absolutament exempt de murs, sense tortuositats, sense referències de cap tipus, ni tan sols entrada i tampoc sortida: el desert, el no-res.

Llegir més en edició impresa

Llegir més en e-Book

© J.L.Nicolas