Visions de París
La primera visió de París és un segell, un segell de correus, pròpiament de la poste. Bé, i més concretament un segell de a un franc setanta, vermell, amb la creu que al monument de Rennes celebra, vull dir, commemora, la mort de Joana d'Arc. El mata-segells és de l'oficina de correus de la rue de la Trémoille, no gaire llunyana del pont d’Alma, allà on va acabar l’estada al planeta la cèlebre Diana Spencer, Lady Di, però més propera encara a la rue de François I, el rei cavaller i guerrer qui va néixer a Cognac i va morir a Rambouillet. Però François I, el carrer, gairebé perpendicular als Camps Elisis, a l'altura de Roosevelt, és el carrer del remitent. Montse, la meva estimada Montse, qui abans d'atansar-se a la poste havia escrit en unes primes quartilles i en un espaiat interlineat, entre altres coses, que està plovent i fa molt de fred, tot i que amb prou feines havia començat l’agost. Ara, quan les torno a llegir, percebo com ha canviat el color del paper amb els anys, més de quaranta, des de quan van ser escrites. Però totes elles tenen aquell característic interlineat que separava línies i paraules, paraules que perllongava indefinidament, com si volgués que no acabessin mai. La M i la N no eren més que llargues horitzontals que no s'unien tan sols pel fet que les separava una quasi inapreciable i circular O aixafada; la T seguia perpendicularment la longitud de la paraula, cobrint-la. La carta finalitzava amb un concís, i prolongat, t'estimo, Montse. Així que el meu primer impuls va ser el de marxar immediata i precipitadament cap a París. Després de fer un ràpid balanç amb la suma dels meus ingressos i els estalvis vaig arribar a la conclusió que amb prou feines m'arribava per a una cervesa, París va haver d'esperar. Jo també. La cervesa, no.
Van passar tres anys, l'inexorable interval, quan en l'arribar l’abril, tornàvem a entrar en cotxe per vorejar la plaça circular de l'Arc del Triomf, popularment coneguda, crec, com l'Étoile. Aquest cop arribàvem del nord, de Normandia i Giverny, la casa de Claude Monet. Vam tornar a allotjar-nos al Marais, aquesta vegada en un lloc una mica més elegant. Vam recórrer, un cop més, la plaça del Mercat de Santa Caterina, on la primera vegada vaig arribar sota una eixordadora i pertinaç pluja fins que vam aconseguir refugiar-nos davant d'una copa de cervesa. Aquest cop va ser el primer en què vam anar a visitar les obligades icones turístiques, vam pujar fins al tercer pis de la Torre Eiffel, vam anar a acariciar les gàrgoles de Notre Dame i a mirar llibres a les velles parades del Sena. Ara els ponts sobre el riu semblen ferreteries, han sucumbit a l'estúpida moda de bloquejar cadenats entre les reixes de la barana. Em fa por que algun dia no molt llunyà el pes de tant d'amor enfonsarà els pilars. Seguint els passos de Kerouac donem una ullada als Arxius Nacionals i a la Bibliotéque Nationale, a l'estàtua de Pascal a Châtelet, també seguim els passos de Proust, Marcel Proust, en les seus múltiples domicilis, en els seus elegants restaurants i al Museu Carnavalet, vam anar a veure a Cortázar a Montparnasse i a saludar a Jim al Pere Lachaise, sí, una altra vegada. Sentim a una orquestra danesa sota un quiosc als jardins de Luxemburg. Un divendres, aquest el 21 de juny i el lloc on se suposa que Joyce va concloure Ulisses vam llegir la pertinent placa que així ho garanteix: “James Joyce 1882-1941 écrivain britannique d’origine irlandaise accueilli par Valery Larbaud, a achevé ici son roman ‘Ulysse’, ouvrage majeur de la littérature du vingtième siècle”. ("James Joyce 1882-1941 escriptor britànic d'origen irlandès acollit per Valery Larbaud, va acabar aquí la seva novel·la Ulisses, obra mestra de la literatura del segle XX").
Quan arriba el bon temps em ve de gust escoltar aquella cançó de Les Négresses Vertes, “La Seine est jolie, les filles sont belles et les Dieux sont ravis. Voilà l’été”, ("El Sena és bonic, les noies són precioses i els déus estan encantats. Ja està aquí l'estiu"), encara que hagi clàssics com el “Paris sera toujours Paris! / La plus belle ville du monde / Malgré l'obscurité profonde / Son éclat ne peut être assombri” ("París serà sempre París / la ciutat més bonica del món / tot i la foscor profunda / el seu resplandor no pot ser enfosquit") que cantava Maurici Chevalier l’any 1939 i que una jove anomenada Zaz ha recuperat admirablement bé.
Un cop més vaig anar a veure el bo de Jim, allà estava, invariablement al mateix indret de sempre, sota la làpida, fidel al seu propi esperit.
© J.L.Nicolas
Llegir més en edició impresa o Ebook
